Sobre el final de Lost i la vida dels crancs americans

Avui parlaré del final de Lost, encara no parlaré del viatge a Grècia, que tot just tinc material per dos o tres articles en base a les vacances... i d'aquí a un mes tothom haurà oblidat Lost, però Grècia seguirà sortint a la tele.
He esperat a fer-ho ara, tenint en compte que el final ja l'ha vist tot cristo i qui no l'ha vist te l'opció de no seguir llegint. Esteu avisats!

M'he fet un fart de llegir articles arreu sobre el final de la sèrie, a veure quines paranoies interpretava la gent, o com s'autoconsolava per un final que tot i ben realitzat i concloent, és més cutre que el dels Serrano. Al final tothom, o gairebé tothom, ha acabat dient “és un final centrat en els personatges, que són el més important de la sèrie”.
I sí, realment, és un final centrat en els personatges, en com tots al final es troben en el seu món idílic, però on falta quelcom, mentre el sr. Humes va despertant-los a tots i acaba resultant que l'univers paral·lel no és més que el limbo, i acaben marxant tots cap a la llum, en contra de les indicacions de la mèdium de poltergeist. Clar, la gran majoria s'adona que el millor que els hi ha passat a la vida, on han deixat de ser pringats que fugien, s'amagaven o estaven a punt del suicidi, ha estat l'illa. I clar, ho fan a un limbo, un cop morts. I n'hi ha que encara no estan preparats per deixar aquest limbo i passar al següent nivell... perquè clar, encara han d'assimilar i perdonar el mal que han fet.
I tot això acompanyat de molts violins. Però molts violins, i tots es troben, i en Sayid es morreja amb la pija de nou, i en Jin i la Sun tots feliços i en Desmond amb la Penny... Dona igual que cony és la illa, que cony passa amb el fum (the monster), perquè treient un tap de cava enorme se'l carreguen, i tornant-lo a posar la illa no peta, ni que cony era el faro aquell que permetia veure la casa del Jack o la del Hugo... res, tot això no importa, importa que al final tots es retroben i accepten que gràcies a la illa van canviar les seves vides.
Tota la ciència ficció a lo Donnie Darko que ens van deixar entreveure a aquell mític episodi 4x05 “The Constant” a la merda. Però ei, que no importa, que el que importa son els personatges.
I de pas si deixem la porta oberta a uns DVDs o miniserie “Misteries of the Island” i/o “Lost: The Hugo Era”, fem-ho també.

Al final tot es centra en el mateix, fer quelcom que agradi al 90% de la població. El 10% que busquem sentit a les coses no importem. En qualsevol cas, agraeixo que hagin fet un final nyonyo i pseudoreligiós amb el bon gust que ho han fet. Ha estat un final generalista, si, però molt ben fet.