Ja fa dies que tenia al cap parlar d'aquest tema. Precissament des
que vaig anar a veure Avacrap, dic Avatar. Un post d'en Pere Urbón m'hi
ha fet pensar-hi de nou.., i alla que hi anem.

Recordo quan tenia 13-14 anys, ja es podia veure clarament que era
un potencial geek. M'agradava la tecnologia, els trastos, em feia les
meves aplicacions per gestió personal perquè el lotus 1-2-3 em semblava
una caca i l'excel encara més, estava esbarallant-me amb una redhat 4
després d'haver estat uns mesos amb una slackware instal·lada desde
disquets i em connectava a internet via terminal perquè a Torrelles no
conseguia passar de 9600bps. A aquelles alçades ja tenia un parell de
llibres de StarWars, alguns còmics de manga i un còmic molt raro
regalat per mun tiet que es deia “Micronautas”. M'encantava el cinema
de ciència ficció i la literatura èpica, rollo Senyor dels Anells.

No tenia problemes d'integració a clase, de fet hi havia un parell de
persones amb gustos bastant similars i molts d'altres amics amb qui
compartia algunes aficcions individualment. Els tres que compartiem
totes les aficcions no erem frikis encara perquè el Buenafuente no
havia popularitzat el concepte, trigaria uns 3 anys a fer-ho; El que si
que pasava era que quan comentaves que jugaves a videojocs, llegies
llibres de ciència ficció i t'agradaven pel·lícules on sortien naus
espacials et miraven amb cara de “ets una mica raro”.

El temps ha anat passant i m'he trobat amb coses divertides, socialment parlant:

• Hem passat de ser raros a ser frikis, de frikis a freaks, de freaks a geeks i ara a saber que preparen per classificar-nos.

• Mentre que quan jo tenia 12 anys
  jugar a la consola era “raro”, passar-se un Monkey Island era “encara
  més raro” i saber que a la primera pantalla del Sonic de la
  MasterSystem fent un pas enrera trobaves una vida extra era malaltís…
  ara tothom té a casa com a mínim una wii. I qui no la té és el raro.

• Totoro, Mononoke i Chihiro eren
  desconeguts. La gent es pensava que Heidi era una sèrie Italiana. Tot i
  que el manga/anime no ha calat tant com les consoles (a excepció de
  Bola de Drac, Pokemon i Naruto), el que si que s'ha colat és la imatge,
  l'imaginari i l'estètica. I molt. Potser els Wachowski hi han tingut
  algo a veure.

• Sam Gamyi y Guimli eren desconeguts
  pel 90% del món desenvolupat. Mr. Jackson es va encarregar de fer-los
  mundialment èpics i populars. Això si, si coneixes Braindead encara
  formes part d'una minoria.

• Només els raros parlàvem
  d'“Apocalipsis Zombie”, “La noche de los muertos Vivientes”… Ara tothom
  ha vist ZombieLand i els remakes del Romero. Tot i que gran part dels
  que les han vistes no saben qui és en Romero.

• Lobezno ha passat de ser el personatje aquell raro dels comics americans a ser el poster o fons de pantalla de moltes ties.

• Pulp va fer Common People, però la
  majoria de “Common People” de Catalunya sembla atribuir el mèrit a una
  versió descafeinada d'un grup anomenat “Manel”.

• El fet de que els humans explotin
  un planeta per obtenir un recurs que permet la obtenció d'energia per
  viatgar a través de l'espai per sobre de la velocitat de la llum, sense
  importar el destí dels habitants del planeta, ha passat de ser la
  història èpica explicada a Dune, a ser una mena de “Pocahontas 2341”,
  amb bitxos blaus, guió previsible i efectes-3d-no-tan-impressionants
  d'Avatar.

I aquest últim punt és al que volia arribar. Quan parlaves de Dune
a la “common people” les mirades eren “De que collons em parles?”: La
història futurista en què l'Especia, l'element que permetia el viatge
per l'espai i el tràfic de mercaderies intergal·làctic només s'obtenia
d'un planeta àrid: Arrakis. Els nadius del planeta, els Fremen,
esperaven l'arribada del Muah'dib, el seu messies, que portaria la
pluja al planeta i el faria més habitable. Personalment, jo em vaig
aficcionar a dune arran d'un videojoc que corria al mític 286, tot i
que la pel•licula de David Lynch ja m'havia fet spoiler de la majoria
de coses abans.

Passant de llarg de com Frank Herbert va parir la història (si voleu us
ho explico un altre dia), la història parlava de dos bàndols, un
pro-fremen, o que tot i minar Especia optava per ser favorable als
nadius (els Atreides), i un bàndol molt més militaritzat, més radical,
que li suava la polla literalment si els Fremen vivien o morien (els
Harkonnen); el texte també ens parla de com els Atreides, sobretot el
jove Paul, cada vegada s'apropava més a la cultura Fremen fins formar
part d'ella i s'aparellava amb la “princessa” dels Fremen, complint la
profecia del Muah'dib.

Familiar? Canvieu Fremen per Na'vi, canvieu desert per un planeta que
sembla tret de una portada de disc psy-trance, simplifiqueu la història
fins a fer que els dolents siguin totalment dolents (i militars) i els
bons siguin totalment bons (desertors) i tinguin a Sigurney Weaver com
a científica neo-hippie… i teniu Avatar.

Ah, i fiqueu Mechas (robots que fan d'exoesquelets per lluitar), que
són super-originals… si no fos perquè el Manga porte dibuixant-los des
de finals dels 70. Doneu-li un to infantiloide a la Ghibli, i sobretot,
molt de marketing. I assegureu-vos de que no es fa cap diàleg
excessivament científic ni excessivament polític… ni excessivament
tècnic. I tens Avatar. La peli més sobrevalorada dels darrers 20 anys.

L'únic que es pot dir que Cameron ha sapigut fer bé es empaquetar
tots aquests conceptes i fer-los propers a la gent, canviant el que era
massa “geek” per coses més properes, reduir el guió a quelcom
comprensible per algú amb encefal·lograma pla i fer-ho 3d per a que els
que encara no s'han ficat de ple a això dels videojocs quedin
impressionats.

En resum, que el món no-geek ha hagut d'esperar a 2010 per conèixer una
història que fa més de 20 anys que és escrita, i que nosaltres, els
geeks, ja saviem de memòria. I amb més detall. Suposo que com diu en
Neal Stephenson, tots som geeks, avui en dia.

Esperem que tot el que s'ha desenvolupat per fer aquest engendro blavós serveixi per a fer una gran pel·lícula en un futur.

Avui a La Vanguardia llegeixo:

"Francia vende el sobrante de vacunas contra la gripe A"

Bàsicament explica que França, un cop vist que no s'ha vacunat gairebé ningú de Grip A, ha decidit vendre les vacunes a d'altres països. Havien comprat dos per habitant i desprès resulta que no calien tantes, que amb una ja era suficient.

Espanya per la seva part, dels 37 milions, renuncia a 24. No diuen si es recuperarà el diner invertit o part d'ell. Simplement es diu que "renuncia".

Ara la observació personal: algú sap el cost dels 37 milions de vacunes?

Renunciar a 24 milions de vacunes es renunciar a gairebé el 65% de la compra! Gran poder el del lobby farmacèutic... 

Actualització 4/1/2010 15:15 -> Segons "el Periódico" no existeix cost relacionat amb la "renúncia".